L’església de Sant Agustí, 200 anys d’història i vicissituds
L’església de Sant Agustí arriba el 2019 als dos-cents anys d’història, una història plena d’avatars i vicissituds que es remunten al 1788, any en què es va posar la primera pedra que, a mode de primera curiositat, es va situar en un indret diferent del que ocupa actualment el temple.
La seva construcció va estar motivada per la decisió del primer bisbe d’Eivissa i Formentera, Manuel Abad y Lasierra, de crear una parròquia entre les que ja existien de Sant Josep de sa Talaia i Sant Antoni de Portmany, que ocuparia una extensió de 35 km². Era l’any 1785 i el bisbe va triar uns terrenys de Can Pere Rafal, al Racó de s’Alqueria, per iniciar les obres. Aquesta decisió va motivar la primera de les moltes i sonades topades que van marcar la història de l’església. Els veïns no estaven d’acord amb l’emplaçament escollit i van sol·licitar situar el nou temple en uns terrenys més cèntrics.
Foto: Foto: Jose Buil Mayral. Publicada al llibre “Les esglésies d’Eivissa” de Jorge Demerson. 1974.
Arribat el moment d’iniciar les tasques, l’aportació de mà d’obra va esdevenir un autèntic problema d’ordre públic que va acabar amb veïns empresonats per negar-se a participar en la seva construcció. Estava recollit com a norma i com a tradició que els futurs usuaris de cada parròquia s’havien de fer càrrec del seu aixecament. I com que els veïns de l’actual Sant Agustí van participar en la construcció de les esglésies de Sant Josep i les capelles de Sant Antoni anteriors a 1785, es va disposar que els feligresos de les parròquies que ja s’havien aixecat participessin en les tasques. Molts s’hi van negar adduint motius diversos com manca de temps a causa de la seva dedicació plena a les tasques de les seves finques. Possiblement, i com apunta l’historiador Joan Marí Cardona, aquestes negatives estaven més relacionades amb el rebuig dels veïns a la ubicació primigènia del temple. Sigui quin sigui el motiu, i davant la negativa a col·laborar, molts veïns van ser portats a la presó, de la qual van aconseguir sortir després de recórrer als serveis d’un advocat. Però les apel·lacions constants del lletrat defensor –Francesc Tur Damià– també van tenir conseqüències per a aquest, fins al punt que també va ser empresonat per posar en qüestió l’actuació del governador.
Ja sent bisbe Eustaquio de Azara, es va atendre el requeriment popular i es va optar per la ubicació actual, el denominat Puig des Vedrà, que avui dona nom a la parròquia.
Però aquest no va ser l’únic motiu de discòrdia ni el darrer maldecap per a l’autoritat eclesiàstica i els veïns implicats. El nou emplaçament afectava dues finques adjacents i les famílies donants van exigir que el temple s’aixequés a la seva part de la propietat. Com que l’església es trobava a prop del grup de cases vinculades a aquestes famílies, les de Can Curt i Can Berri –ambdues amb les seves pròpies torres–, es va optar per una solució salomònica i es van ocupar a parts iguals tots dos terrenys per aixecar el temple. I com a gràcia, es va decidir orientar la façana principal cap als habitatges dels donants, motiu pel qual l’església està encarada cap al costat de tramuntana, una disposició del tot atípica en les edificacions religioses de les Pitiüses.
Can Berri – Enfront de l’església de Sant Agustí
Però el tempestuós esdevenir de la construcció continua. Aquesta solució de compromís va acabar sent font de nous problemes, aquesta vegada de tipus estructural. Com que les dues parts dels terrenys tenien característiques diferents, una amb sòls tous i terrosos i una altra amb base rocosa, la consolidació de l’edifici va tenir des del principi una evident falta d’estabilitat. Els sòlids murs de pedra, que a la vista estan nus, no van trobar una base fiable sobre la qual exercir la pressió necessària que assegurés l’estabilitat arquitectònica. D’aquesta manera, als plànols originals de l’enginyer Pedro Grolliez de Servien de 1791 va caldre afegir-hi uns contramurs al costat de ponent que, juntament amb uns tirants interns afegits els anys 60 del segle xx, impedeixen que el temple s’obri i s’esquerdi. També hi apareixia un porxo que no va arribar a construir-se, potser per manca de pressupost o pel desig d’acabar unes obres que van experimentar retards continus.
El 1819, finalment els treballs tant del temple com de la gran casa consistorial annexa es van donar per finalitzats i van formar una gran conjunt arquitectònic, pagat pels veïns i aixecat pels veïns, que acapara tot el protagonisme de la plaça del poble.
El temple està format per una sola nau de volta de canó amb tres arcs de mig punt que donen pas a les sis senzilles capelles laterals que, juntament amb l’altar i el presbiteri, completen el conjunt. Quatre d’aquestes són senzilles, de dimensions petites, i les dues més properes a l’altar, més profundes. Del retaule original només se’n conserva una part, perquè la part superior va ser danyada el 1936. La peça és d’estil barroc i està presidida per la imatge del patró tallada i decorada. En una de les dues capelles més profundes, la del Sant Crist, es conserva el retaule antic, el frontal de l’altar i el sagrari que abans es trobaven a l’altar major, de fusta tallada i decorada.
Avui, aquest bonic conjunt llueix una façana emblanquinada, d’aspecte senzill i campanar central i uns murs gruixuts de pedra en què destaquen els vistosos contraforts del costat de ponent. La voluminosa casa parroquial, amb teulades de dos aiguavessos, mostra unes parets generosament emblanquinades i amb una textura irregular que afegeixen encant visual a la seva imatge ja destacable per la seva ubicació, en el promontori de la finca.
A la plaça, al davant de la façana de l’església, s’hi celebren esdeveniments populars, com ball pagès i concerts, que complementen les activitats socioculturals de Can Curt, una de les cases donants originàries i actualment sala d’exposicions i centre veïnal. Juntament amb l’activitat de restauració de la també donant i casa veïna, Can Berri, conformen un espai plàcid i ple d’encant.
