El flamenc, una icona viva del Parc Natural de ses Salines
Les salines d’Eivissa constitueixen un dels paisatges naturals més carismàtics de l’illa i els aiguamolls més importants de les Pitiüses. Són part integrant del Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera, que engloba també la zona marítima que uneix l’extrem de la punta de sa Torre de ses Portes, el braç que s’estén pel sud, amb el nord de Formentera
L’àrea total ocupa més de 14.000 ha marines i més de 2.752 terrestres. Aquest espai extraordinari conté una rica amalgama de vida vegetal i animal i és un hàbitat terrestre i marí ple de valors ecològics i paisatgístics. A banda d’aquesta faceta, la seva importància en la història i la cultura de les Pitiüses ha estat capital des de l’any 600 aC, quan els fenicis van començar la seva explotació com a tal, ampliada i millorada en l’època musulmana i cristiana.
La panoràmica espectacular dels estanys geomètrics i la varietat cromàtica de les seves aigües atrapen a l’instant la mirada del visitant. Però si l’observador curiós aguditza bé la vista és molt probable que de seguida s’adoni de la presència d’una avifauna molt diversa: camallargues, martinets blancs, corbs marins, àguiles pescadors, baldrigues, xoriguers, xivites, pardals, cabussons, ànecs blancs… més de 200 espècies sobrevolen l’àrea protegida i s’alimenten als seus estanys i a les zones veïnes. Tanmateix, de totes les figures que es poden albirar en aquest paradís natural n’hi ha una que destaca per la seva silueta peculiar i les seves notables dimensions: el flamenc (Phoenicopterus roseus), possiblement l’au més representativa del parc. El seu bec gros, dissenyat per gratar i filtrar el contingut dels fons dels estanys, les seves potes primes i llargues i el seu coll ondulat ja formen part de la iconografia de l’indret. La seva alimentació es basa en petits crustacis, mol·luscs, insectes i diversos tipus d’algues que es troben a l’aigua. De fet, la pigmentació del seu plomatge adquireix el característic to rosa com a conseqüència de la ingesta massiva d’algues planctòniques i d’un petit crustaci, l’Artemia salina, que com a resultat de la hipersalinitat de les aigües i el seu baix contingut en oxigen requereix una gran quantitat de pigments respiratoris que li donen una forta coloració rogenca. Es podria dir, per tant, que el rosa dels estanys, provocat per bacteris de tipus Halobacterium, es transmet a les diverses formes de vida de l’entorn i es transfereix indirectament al plomatge dels flamencs adults; els joves, però, mantenen el to blanc a les seves plomes fins que l’acumulació del pigment els modifica el color.
Al parc natural es poden comptabilitzar nombrosos grups d’aus, que superen els 850 individus en els recomptes més recents. Aquestes aus migratòries utilitzen les salines com a zona de descans, especialment les que arriben a l’estiu, tot i que la seva presència als estanys eivissencs és força estable al llarg de l’any. La procedència d’algunes és molt variada i va des de les més llunyanes, arribades de Turquia, fins les que tenen el delta de l’Ebre o el sud mediterrani de França com a punt de partida.
El parc ofereix unes condicions òptimes per a l’observació d’aquestes aus que, d’altra banda, són molt sensibles a l’activitat humana. Tot i que no s’han consolidat zones de nidificació, les salines d’Eivissa ofereixen al flamenc un entorn molt ampli, amb nombrosos estanys en els quals alimentar-se i un clima benigne que han afavorit l’estabilització de la colònia.
El visitant que vulgui contemplar aquesta bella au pot iniciar la seva ruta al mateix centre d’interpretació del Parc Natural de ses Salines. Situat a la casa parroquial de Sant Francesc de s’Estany, ofereix una visió global de l’àrea natural i una primera introducció a la rica flora i fauna que la pobla. Després, ja a l’exterior, el centre ofereix una zona d’observació d’aus que, projectada sobre els estanys més propers, pot ajudar a ubicar els flamencs erràtics.
És indispensable que els amants de la fotografia s’equipin amb uns bons binoculars perquè puguin treure el màxim rendiment dels seus equips i obtenir així primers plans espectaculars. Els accessos als estanys estan prohibits, però és possible recórrer els camins del seu perímetre per poder apropar-nos a qualsevol dels grups que s’arremolinen a l’extensa superfície salinera. És fonamental evitar tota activitat que generi soroll o moviments bruscos per tal de preservar la tranquil·litat de l’animal. Vestir peces de roba de tons apagats contribueix a augmentar les possibilitats d’èxit a l’hora de gaudir de la majestuositat d’aquesta icònica au d’Eivissa. L’època més idònia per fer-ho és entre els mesos de juliol i setembre, sobretot a la zona des Codolar i es Cavallet. Tanmateix, a l’hivern també és factible observar-los, buscant sempre els estanys menys castigats pel vent.