Les salines d’Eivissa ja eren famoses en temps de dominació fenícia, i cròniques posteriors van recollir ressenyes en què es destacava la importància i la qualitat de la seva producció. El comerç de l’or blanc va implicar la creació d’una infraestructura que permetés l’extracció i el transport del material per via marítima. Per fer-ho, en èpoques diferents, es van construir tres molls per amarrar-hi naus de càrrega. Dos ja són vestigis del passat, un situat a la zona coneguda com la Xanga (al final de la platja d’en Bossa, a la zona de la Sal Rossa) i l’altre, a la zona de la punta des Cavallet, conegut com el moll de Llevant. El tercer és el que actualment duu a terme les funcions de transport i càrrega de la sal als bucs que amarren a les seves instal·lacions. El dic s’estén un centenar de metres cap al sud i s’aixeca sobre diverses bases de formigó a diversos metres sobre el mar. A la superfície hi ha les cintes transportadores que porten la mercaderia des del moll fins a les bodegues de les naus que periòdicament arriben des del nord d’Europa, on la sal eivissenca és extraordinàriament valorada. L’estructura es va aixecar al segle xix a la mateixa ubicació on antigament es va situar el moll original, conegut com “es carregador de sal”, i va representar, juntament amb la incorporació de la mecanització a vapor, el salt a la modernitat d’una explotació que fins llavors havia estat netament manual.
L’indret desprèn un aire màgic, especialment durant els capvespres, i és l’element més prominent de tot el conjunt que forma el poblet de sa Canal, al costat dels bufons habitatges saliners, els magatzems i el gran edifici administratiu que indica el final de la carretera d’accés.
