Natura, història i cultura surten a l’encontre del caminant i del ciclista. Fa poc, a la Fira Internacional de Turisme de Madrid (FITUR) es presentaven aquestes dues noves rutes senyalitzades en què el caminant i el ciclista podien recórrer els punts més interessants del parc natural. Aquestes rutes estaran senyalitzades amb uns tòtems en què trobarem uns codis QR que, en ser escanejats, ens dirigiran a unes fitxes amb tota la informació del punt.

En aquest article us presentem la primera de les rutes, que denominem “Ruta sa Sal Rossa”, ja que podrem visitar la torre de vigilància que li dona nom.

Ruta sa Sal Rossa

Aquesta obra d’enginyeria es remunta a l’època fenícia i, des de llavors, les seves aigües multicolor han estat un dels elements més recognoscibles de l’economia tradicional de la Pitiüsa major. Els estanys constitueixen el nucli del Parc Natural que porta el mateix nom i són l’hàbitat natural d’un elevat nombre d’espècies animals i vegetals. Un entorn únic que ofereix al visitant multitud d’atractius que bé mereixen una visita.

La ruta de sa Sal Rossa es pot iniciar des de qualsevol dels punts indicats. En aquest cas, ho farem des de l’església de Sant Francesc de s’Estany fins a arribar a la zona de Platja d’en Bossa, des d’on tornarem al punt de partida.

Aquesta bufona església del segle XVIII, de murs blanquíssims, presenta un perfil característic i presideix el diminut nucli de Sant Francesc. Annex a la construcció, a la casa rectoral, hi ha el Centre d’Interpretació de ses Salines, una oportunitat excel·lent de submergir-se en la història de l’explotació salinera, amb fotografies, projeccions i estris que serveixen per divulgar els valors naturals i culturals de l’enclavament.

Església de Sant Francesc

Al davant de l’església, al costat d’una estàtua que homenatja la dura tasca dels saliners, obra de Pedro Hormigo, hi ha una plataforma d’observació ornitològica que ens permetrà descobrir la riquesa de l’avifauna dels aiguamolls. No massa lluny, a uns 300 metres seguint un camí clar que voreja els estanys en direcció nord-est (el carreró de Can Blai), hi trobem una segona plataforma elevada destinada a la mateixa activitat.

Allí, en silenci, podrem contemplar com algunes de les més de 200 espècies d’aus que habiten al parc ens passen per davant a la recerca d’aliment i refugi. Flamencs, camallargs, corriols, territs, becs d’alena, ànecs, martinets blancs, merites, aguilons, cormorans, xarxets… el conjunt d’aus que es poden divisar és ampli i farà les delícies d’aficionats i profans en la matèria. La flora també és abundant i aporta un alt nivell d’endemismes, resultat de l’adaptació de cada espècie a l’entorn. La canya, la savina i el pi, aquest ja al límit de les muntanyes, són els més visibles, però els acompanya una importantíssima flora de petit i mitjà volum que atorga a la zona un valor natural de primer ordre.

Situats de nou al davant de l’església, travessem la carretera i prenem el camí que s’obre al costat del canal d’aigua i que discorre en direcció a Platja d’en Bossa. El recorregut ens portarà fins a indrets carregats d’història com ara la cova on l’any 1936 el poeta Rafael Alberti i la seva esposa, sorpresos per l’inici de la Guerra Civil, es van refugiar durant tres setmanes. Una placa commemorativa ho indica.

Torre de sa Sal Rossa i vista a Platja d’en Bossa

No massa lluny hi ha la torre de guaita de la Sal Rossa, exemple de fortificació costera del S. XVIII encarregada de vetllar per la seguretat de les costes pitiüses, sovint sotmeses a les razzias de pirates i barbarescs. La torre s’alça sobre un promontori que separa el llarg arenal de la Platja d’en Bossa d’un tombant coster conegut com la Xanga.

Aquesta caleta va ser un enclavament econòmic de primer ordre ja a l’època fenícia. Durant el domini de Roma, de les seves aigües se’n va extreure el corn (murex), amb les closques triturades del qual s’elaborava la cobejada porpra. I al segle xvi, sobre les roques de la caleta, es va construir un gran moll comercial que va ser el primer a dedicar-se al tràfic de la sal, que ja s’havia iniciat a l’etapa púnico-fenícia. A això s’hi va sumar la instal·lació d’una almadrava, les captures de la qual es processaven i es conservaven en salaó sobre les instal·lacions que es van aixecar en aquella mateixa superfície. De tot això, encara en queden vestigis identificables. De fet, s’han recuperat prop de 250 m² d’aquella antiga plaça salinera, al costat d’un tram d’accés empedrat, i avui el caminant es pot fer una idea de la frenètica tasca industrial que es duia a terme a la zona. Encara es conserven els aljubs originaris on s’emmagatzemava l’aigua dolça, que ens transportaran a altres temps en què els recursos naturals eren la base del comerç.