Es coneix com carregador de sal l’espai habilitat per a la provisió, el trasllat i la càrrega de la sal, en el cas d’Eivissa, en embarcacions. El carregador de sal representa la baula final d’una llarga cadena productiva que es remunta a segles enrere. Efectivament, la dilatada trajectòria salinera d’Eivissa està abastament documentada: ja el 1300, un geògraf àrab (Al-Himyari) va escriure que a Eivissa “hi ha una salina en què la sal no s’acaba mai”. Però va ser amb la Reconquesta cristiana de 1235 quan les salines van viure una intensificació de l’activitat extractora. En aquesta dinàmica comercial, els carregadors de sal eren una infraestructura clau per al transport.
Les salines van tenir all llarg de la història tres molls des dels quals es va executar aquesta tasca: dos ja en desús (a la Xanga i a es Cavallet) i un altre allà on actualment hi ha el mecanitzat moll de càrrega. Situat al cor de la zona que es coneix com sa Canal, el poblet saliner que conté també diverses instal·lacions industrials, l’antic carregador era la plataforma des de la qual es carregaven les gavarres, d’entre 25 i 125 tones, que transportarien la sal fins als vaixells que fonejaven en una boia, a uns cent metres del moll. A l’era industrial, unes vagonetes propulsades per una petita màquina de vapor facilitaven el transport fins a la zona, però la feina dels jornalers i dels operaris seguia sent fonamental per a l’execució del treball. Dipositada al moll, la sal es rentava i triturava abans d’embarcar-la. Amb l’eclosió turística, l’operativa va passar a ser objecte d’atenció de visitants i escolars, que podien contemplar la frenètica activitat des de ben a prop, fet avui impensable per les lògiques normes de seguretat.
