L’illa d’Eivissa acumula segles d’intensa activitat comercial que es remunta a l’època púnico-fenícia i que es va prolongar i incrementar sota les successives presències colonitzadores de cultures com la romana, l’àrab i la cristiana.
Els recursos naturals van ser la matèria primera essencial que va servir per moure una incipient economia que, amb el pas del temps, convertiria l’illa en un important centre exportador. D’entre els productes que van formar part d’aquest catàleg, la sal va ocupar, sense cap mena de dubte, un lloc preeminent. L’explotació salinera ja és reportada per algun cronista àrab, i s’estima que va començar cap al 540 a.C.
De la primigènia estructura productiva en queden vestigis a diversos punts de l’extrem sud de l’illa, com ara els antics punts de càrrega del preuat mineral, que era embarcat per transportar-lo a la ciutat.
Un d’aquests punts de càrrega se situa al darrere del promontori sobre el qual es divisa la torre de guaita de la Sal Rossa, a la caleta denominada la Xanga. Allí, entre altres elements de suport, es va construir un moll des del qual, des de l’època fenícia, s’acumulava la sal obtinguda dels primers estanys saliners. Però va ser al S. XVI quan aquest enclavament va viure la seva màxima activitat.
Les restes visibles són escasses, un braç petri d’una trentena de metres que s’endinsa al mar en blocs dispersos i a poc a poc es va desdibuixant a mesura que se submergeix. Tot i així, una vegada allí, el passejant pot imaginar per què aquest indret va ser el punt triat per a la construcció del moll: la caleta es troba a poca distància de la ciutat i la seva configuració en mitja lluna, amb un petit illot al davant, li proporcionava l’abric suficient perquè hi amarressin petites naus i es poguessin dur a terme els treballs de càrrega i estiba corresponents.
