Patrimoni Mundial

Sant Josep de sa Talaia és un dels municipis més interessants on conèixer el patrimoni natural i cultural de l’illa d’Eivissa. Això és gràcies a llocs tan singulars com sa Caleta o plantes tan importants per a l’ecosistema marí com la posidònia oceànica, que predomina al paisatge de les costes eivissenques. Aquests són alguns dels tresors eivissencs que, junt amb altres, varen ser declarats Patrimoni Mundial per la UNESCO amb el títol ‘’Eivissa, biodiversitat i cultura’’ l’any 1999.

La posidònia oceànica

El mar Mediterrani està ple d’espècies d’un valor ecològic incalculable. D’entre tota aquesta riquesa, a les costes de les Pitiüses destaquen les enormes praderies de posidònia oceànica que s’estenen per tot el territori submarí de les dues illes. Tot i que a simple vista sembli una planta més d’entre totes les que podem trobar, és una part essencial de l’ecosistema marí del Mediterrani, ja que gràcies a la seva existència la vida de molts altres éssers vius és possible.

fondomarino,-posidonia

Una de les primeres coses que s’ha de saber sobre la posidònia és que no és una simple alga com molts pensen, ja que té arrels, tall i fulles, floreixen a la tardor, donen fruit a la primavera i realitzen la funció de la fotosíntesi, característiques que fan que sigui classificada com a planta subaquàtica. A més a més, gràcies al procés de la fotosíntesi, el mar s’oxigena contínuament, oferint una aigua més neta i un mitjà ideal perquè hi puguin viure moltíssimes espècies. Podríem dir que aquesta planta exerceix la mateixa funció que la del bosc tropical, ja que és l’hàbitat d’una gran biodiversitat i el pulmó que dona oxigen a aquesta fauna i flora, convertint-la en un ecosistema complex, a més de ser un bioindicador perfecte per a conèixer l’estat de les aigües.

No obstant això, la seva importància no només es percep sota l’aigua, sinó que la posidònia oceànica també influeix a l’hora de construir-se el paisatge coster. Sense aquesta planta no seria possible la bellesa de les platges de les Pitiüses. Sol créixer a prop de la costa, a fons marins arenosos i poc profunds, això ajuda a depurar els sediments de l’aigua i a fixar el fons marí, és a dir, ofereix el mateix efecte protector que realitzaria un escull de coral. Un cop que les fulles d’aquesta planta es mustien, l’onatge les diposita a la vora de la platja, fet que evita l’erosió del mar sobre la costa i permet que es desenvolupin els altres ecosistemes propers, com és el cas de l’ecosistema dunar o del bosc litoral de pins i savines. Per tant, podríem dir que la posidònia és la base de la qual parteixen els altres ecosistemes del litoral pitiús, la protectora i depuradora que permet que puguem gaudir de les meravelloses platges d’Eivissa i Formentera.

Antigament, els habitants de l’illa no coneixien totes les virtuts de les quals presumeix aquesta planta marina, avui dia de vital importància per a la conservació dels valors naturals del Mediterrani. No obstant això, sí que sabien que era un recurs natural de gran utilitat que antany servia com a aïllant dels terrats de les cases típiques de les illes i també com a adob natural per als camps. Sens dubte, una espècie marina amb multitud de funcions i utilitats.

La posidònia oceànica predomina en tot el Mediterrani, però a la zona d’Eivissa i Formentera és probablement la major protagonista del mar. Sense ella no es podria concebre el paisatge de les illes tal i com és. És tan important que, l’any 1999, la UNESCO la va declarar Patrimoni Mundial, arribant a ser el primer bé natural del Mediterrani que rep aquest distintiu que reconeix la seva bellesa i singularitat. La declaració de ses Salines d’Eivissa i Formentera com a Parc Natural l’any 2001 també va suposar un pas important per a la seva conservació, ja que més de 13.000 hectàrees de fons marins on predomina la posidònia varen ser incloses dins d’aquesta protecció. Una dada curiosa és que, dins d’aquest perímetre, l’any 2006 es va descobrir un dels exemplars més importants d’aquesta espècie, amb més de 8 quilòmetres de longitud i 100.000 anys d’antiguitat.

En definitiva, la posidònia és essencial per a comprendre el mitjà marí pitiús, ja que d’aquí sorgeix tota la vida que podem observar en aquestes costes i sense la qual no seria possible gaudir de les meravelloses platges mediterrànies ni de les aigües transparents. Per aquesta raó, avui dia la conservació d’aquesta espècie que tant ens fascina és vital per a mantenir aquest paisatge tal com el coneixem en l’actualitat.

Poblat fenici de sa Caleta

Un dels enclavaments més interessants per a conèixer la història de l’illa és el poblat fenici de sa Caleta. Es tracta d’un jaciment arqueològic que data del segle VIII aC i la seva importància es deu al fet que és el primer assentament púnic que trobem a l’illa d’Eivissa. Per tant, ens ofereix informació vital per a conèixer millor com vivien els primers pobladors.

Aquest assentament està ubicat al sud-oest de l’illa, al municipi de Sant Josep, entre es Codolar i la platja des Jondal. El lloc en concret és una petita península que rep el nom de Mola de sa Caleta, un lloc ideal per fundar el poblat, ja que disposa d’unes vistes idíl·liques al mar per poder estar atents a possibles incursions. A més a més, també té una petita cala resguardada dels vents que feien servir com a port.

El jaciment està subdividit en diverses zones conegudes com a barris. En concret, trobem el barri nord-est, el barri central i el barri portuari que, en l’actualitat, no es poden apreciar degudament a causa de l’erosió a través dels anys. Tot i això, el barri sud sí que ens permet conèixer de prop com es va organitzar l’assentament, ja que és l’únic que s’ha pogut conservar adequadament i que ha permès realitzar investigacions arqueològiques que han ofert dades molt reveladores sobre aquests pobladors.

Poblado-fenicio-Sa-Caleta-2—FU—VM

Sembla ser que als seus inicis, l’assentament va anar repartint les edificacions de forma desordenada, però així com la població va anar creixent, es va començar a construir d’una forma més planificada amb cases més recollides. El conjunt va anar evolucionant a partir de la juxtaposició d’estàncies, amb carrers que permetien el pas per enmig. En alguns racons es conformaven petites places que formaven les zones comunes. Al jaciment hi trobem cases que tenen, fins i tot, set habitacions. Totes estaven construïdes a base de murs de maçoneria de pedra petita i mitjana amb terrats de fusta de pi i argila que l’impermeabilitzaven.

A la zona també hi ha dos forns de planta circular de 2 metres de diàmetre que servien per a la fosa de la galena argentífera, metall predominant de la zona. Això ens porta a deduir que aquesta era una de les seves principals fonts econòmiques, però a partir de les restes trobades, també es suposa que la ramaderia, l’agricultura, l’explotació salinera i la pesca eren activitats molt importants en aquest assentament. Gràcies a la privilegiada ubicació i a les activitats que s’hi van desenvolupar, es pot dir que aquest era un punt clau de comerç marítim amb la península ibèrica, ja que servia com a escala a les travessies de molts comerciants.

S’estima que al seu moment de màxim esplendor es va arribar a la xifra de 500 habitants, essent comparable amb assentaments de les mateixes característiques situats al sud de la península. Tot i que el creixement de la ciutat era pròsper, l’estància era de caràcter temporal, ja que al voltant de l’any 600 aC es va abandonar completament de manera pacífica, segons les dates arqueològiques obtingudes. És possible que els seus habitants emigressin cap al que en un futur es convertiria en l’actual ciutat d’Eivissa, tot i que no es pot saber ben cert.

Per tot això, sa Caleta és un racó únic del municipi de Sant Josep on coneixereu de més a prop els primers passos dels pobladors de l’illa, una peça clau del mosaic cultural que conforma la història d’Eivissa i del Mediterrani. Això també va portar a la seua declaració com a Patrimoni Mundial l’any 1999, junt amb altres jaciments tan importants com la necròpolis de Puig des Molins i Dalt Vila, reconegut mundialment com a ‘’Eivissa, biodiversitat i cultura’’.